I la pica només tenia aigua freda…

Sí. Quan vam entrar al Cafè per primera vegada un cop tancada l’etapa anterior, la olor de fum, el greix, la brutícia d’anys reposava serenament a les estanteries de mítics mobles, taulells i rajoles d’un espai amb decennis d’història. Però hi havia il•lusió. Molta il•lusió. I les ganes – i el temps – de treballar començava setmanes abans d’aquell últim cap de setmana de maig de 2011. Per cert: cal reivindicar que la instal•lació elèctrica de la sala la va fer l’autogestió.

Quan vam veure la magnitud de tot plegat va ser per la Festa Major del mateix 2011. Vam rebentar expectatives, buidar neveres i treballar com mai havíem treballat en la vida. Se’ns dubte, va tenir un abans i un després.

El 2012 va començar amb la ferma idea de potenciar la cuina, de que esdevingués el motor i eix central de la sala de màquines. Així es va configurar l’equip i així va culminar el curs, amb les obres que havien d’eixamplar la nostra projecció política com a projecte, així com assentar les bases del creixement del que moltes de vosaltres en sou partícips. A l’agost, amb l’ajuda de bons amics i el suport de Coop57, la cuina va tirar endavant. Al setembre ja s’incorporava en Xavo i la Muri i la pica ja tenia aigua calenta. Quedaven enrere les nits de piles i piles de plats per rentar. Amb aigua freda.

El 2013 va ser l’any dels invents. Ens vam inventar un projecte que no va funcionar. Vam aprendre. Molt. I vam reneixer de les cendres, segurament. Parlem d’El Caldo de la Cooperativa, el restaurant super mega hiper conseqüent que només podia funcionar a barris com Gràcia, a Barcelona, però que hi havia qui, dins l’assemblea del Cafè, el volia fer funcionar, també, a Caldes. Llavors el curs va acabar com acaben les batalles no definitives: alguns ferits i damnificats i un important tancament de files.

Finalment, el 2014 ha estat l’any de la consolidació. Un any ple de feina ben feta, noves experiències i algunes excedències, necessàries si cal seguir consolidant un projecte que ens apassiona. Un projecte de vida.

Ara mateix estem treballant per fer gran el món de la restauració cooperativa, alhora que iniciem el procediment per eixamplar el nombre de socis-treballadors de la nostra. Perquè en la vida calen il•lusions. Projectes que il•lusionin i que esdevinguin el motor per seguir endavant. Movem milers d’euros al llarg de l’any, i ho fem de manera cooperativa, horitzontalitzant el poder dins de l’empresa, democratitzant les decisions i aportant tants recursos com podem a l’economia social i solidària.

Quan fas balanç de tot plegat, t’agafa cert pànic, o vertigen. Però quan recordes que la pica només tenia aigua freda, se’t dibuixa un somriure. El somriure amb el que intentem rebre-us cada vegada que entreu per la porta del nostre Ateneu.

Si t’ha agradat, comparteix

Altres entrades al Blog

Vine a Dinar!